Gabriel Castaño


Artista multidisciplinari nascut a Madrid en 1978 i Llicenciat en Belles arts per la Universitat Complutense de Madrid. A la seva dedicació a la pintura i el dibuix ha anat incorporant en el seu treball, des de fa ja diversos anys, disciplines com la instal·lació, el vídeo i la *performance. En tots aquests terrenys artístics mostra com a principi plàstic i de punt de partida conceptes com el de el "equilibri" i el "atzar". L'obra de Gabriel Castany reflecteix el que té d'aparença i de real la construcció de la imatge, oferint a l'espectador un joc d'equívocs en els quals deixa latent la complexitat que en ocasions té la representació de la realitat. "Atzar i construcció són les coordenades que tanquen el secret de l'art, i la destinació de l'artista resideix a acceptar aquest fet com a contingència". *Sartre "La pregunta que científics i filòsofs es plantegen és si l'atzar és un simple producte de la nostra ignorància o, si per contra, és un dret intrínsec de la naturalesa". Jugar amb la casualitat i donar-li una oportunitat és alguna cosa que he perseguit d'un temps fins avui al món de l'art. Com va escriure *Nietzsche "Cal estar a l'altura de l'atzar" Un joc *mutable, que posa en dubte i que es fa o es desfà segons la intenció de com es mira.

Però, la qual cosa tinc clar per endavant, és que l'atzar serà una basa definitiva i assumida en el desenllaç de la meva obra.

Obres

Statement

Aquesta obra està composta per un vídeo que "dialoga" sobre un gènere pictòric: el bodegó. El vídeo mostra vuit composicions en equilibri diferents entre si, realitzades amb diversos objectes quotidians, de taula, com a gots, coberts, fruita, útils de cuina. Aquests equilibris els interpreto com vuit imatges pictòriques, vuit naturaleses mortes que cobren vida en sofrir el desgast provocat per la gravetat i el pas del temps.

Així, cada bodegó s'anirà enfonsant pel desequilibri, i la pintura que abans es mostrava inerta i inanimada, cobra ara vida amb l'ensulsiada. Pintures incompletes i maldestres que entren, així, en una suposada relació de causa-efecte per la qual perden, al mateix temps, el seu estatus d'independència i la seva adscripció al gènere de la pintura. Un simulacre d'acció que, en la mateixa mesura que exhibeix la seva evidència, amaga la seva absoluta fragilitat, doncs es basa exclusivament en la juxtaposició de subjecte i objecte, i en l'estudiada mesura dels seus temps de "vida".