Desmuntant els documents sobre William S. Burroughs a través de la refilmació en blanc i negre directament de la pantalla televisiva, Juliol J. Von Drove activa l'impacte del discurs alterat. En establir relacions no cronològiques entre els títols dels seus llibres, imatges de premsa, fanzines o les imatges que li va prendre Gerard Malanga en 1978 disparant amb un rifle al World Trade Center de Nova York,  aconsegueix una visió desballestada però d'acord amb l'esperit underground i pre-punk de les accions, escrits, posicions artístiques i polítiques d'un escriptor, en molts casos, més conegut pels seus escàndols i relacions intel·lectuals. En realitat aquesta pel·lícula és una apropiació de l'apropiació de l'apropiació, ja que si la font per a Drove és la televisió, per a aquesta són els textos i imatges que Burroughs, al seu torn, havia pres prestat d'uns altres. El Super8 en blanc i negre resitua les imatges en un context marginal, creant en el cel·luloide la seva pròpia petjada. A partir de la fascinació, Drove torna a assemblar els fragments de forma aleatòria, aparentment en condicions molt pobres. A través d'aquest reciclatge mecànic-fílmic d'imatges i documents aliens es desenvolupen unes noves estructures d'oposició al poder i llenguatge mediàtic que, al seu torn, modifiquen el sentit biogràfic cap al memorial amb les mateixes regles de joc que utilitzava l'homenatjat. Escapant del control racional i evitant la normalització genera una visió impersonal al marge de tota convenció.