Daniel V. Villamediana obre la seva crònica familiar, des del seu origen castellà cap a diversos trossos de la història, en un documental personal que comença amb un mur i un toro.Cábala Caníbal és una pel·lícula que indaga en passats comuns, per a això utilitza com a estructura principal una pantalla doble on les imatges dialoguen entre si, mentre la seva veu va relatant les troballes personals. Tres ordres de sentit que es van complementant i distanciant successivament, acompanyats de música antiga interpretada per la Reverencia i el Ensemble Divina Mysteria. La combinació de tots aquests elements produeix en l'espectador una comprensió polièdrica, a més de la urgent necessitat de tornar a veure.

La narració es presenta com una reflexió personal estructurada visualment des d'un muntatge que es desmunta constantment. Un assaig audiovisual compost per clips breus que es van recombinant per conformar i confrontar idees, creacions i propostes de noves indagacions. «Agafar qualsevol cosa però amb un nou sentit en relació amb un muntatge en paral·lel i amb les imatges prèvies i posteriors.» Les imatges alienes són reconstruïdes a partir de la disponibilitat immediata de la càmera domèstica: lleugera, ubiqua i, sobretot, oportuna. L'edició posa en joc diverses dimensions generant múltiples capes de sentit. El concepte de doble es troba a tot moment, el doble sentit o la contraposició de les dues obsessions primeres: un toro i un mur. Un mur derruït i un toro, símbol nacional, que així mateix tanca un laberint especulatiu i sinuós. Però sobretot i evident al primer cop d'ull, la doble pantalla que és utilitzada al llarg de tot el metratge. Aquesta disposició funciona com a rèplica i comentari entre imatges. Cada imatge és mostrada com un mirall que uneix i separa continguts. En un exercici metalingüístic, explicat en la mateixa cinta, la imatge doble és justificada a partir del seu esment al principi de la Bíblia. La connexió parcial de les visions són explorades parcialment, deixant caps per lligar i responent a la narració. Aquests zig-zags, en un moment donat, arriben al paroxisme desbaratant el relat encara mentre és narrat. A través de diverses astúcies la seva progressió deriva pel laberint que ha anat creant durant la seva incessant cerca d'identitat en la història i en la tradició, tant pròpia com del seu lloc d'origen. Se superposa la inquietud que li mobilitza amb l'ansietat constant per conèixer i l'evocació com a reacció a la des-memòria. Segons ha comentat l'autor, amb aquesta pel·lícula, comença i resol una part de la seva filmografia, un text absolut de relacions "rizomáticas" mitjançant relacions transversals.

Carlos Trigueros