Navegant en silenci l'ample riu en la foscor nocturna. Una barca va guiant les ombres, recordant a la de Caront, amb tres focus lluminosos solca les aigües. Sonen aguts trinats i roncs gralls dels ocells, un generador és posat en funcionament. Dues caixes acústiques, altaveus, apareixen apostats en la profunda selva tropical del Mamoré (Bolívia). Per sobre de la cacofonia produïda pels animals i el generador, una veu comença a declamar un poema per a una selva sense persones. Com a únic públic es troben els arbres, els animals i els propis dispositius elèctrics d'emissió.

«Quin és el so d'un arbre que cau en un bosc solitari?»

(Antic koan del budisme zen)

L'art de la recitació se sol desenvolupar enfront d'un públic que observa i escolta, que participa com a testimoni ocular i auditiu del recitat. A pesar que aquesta pot ser gravada prèviament perquè sigui escoltada, la crítica generalitzat és que s'esvaeix la subtil gestualitat, la mímica, les accions i moviments de qui recita amb la finalitat de destacar el sentiment i l'emoció propis de les estrofes. En aquest cas el poder dels versos únicament està concentrant en la veu, en la seva modulació i, sobretot, en el seu contingut que comença amb la proclamació: «Pla d'extermini» donant pas al poema «El sistema» d'Eduardo Galeano, pertanyent al seu llibre Dies i nits d'amor i de guerra.

Davant la iconografia del poder que s'apodera dels espais habitats, com a alternativa aquesta protesta s'expressa en l'espai deshabitat. Naturalesa que s'oposa a les seves limitacions repressives davant el potencial blanqueig dels murs consagrats a la reprovació. Contra el pensament únic imposat que amenacen amb impedir la llibertat s'acusa el sistema des de la irreversible clandestinitat. Les ombres són preses de llum per a combatre els conflictes.