Documentant els ànims humans, Irene Borrego observa l'agonitzant botiga «Muebles Aldeguer» ancorada en un passat recent. Situada en els baixos d'un portal, a través d'un gran finestral interior es pot albirar les labors que es desenvolupen tant en la tenda com en aquest portal. La durada de la trama és una jornada comercial, des que s'obren les persianes fins que es baixa la cortina metàl·lica, mantenint la certesa que l'endemà serà igual.

El responsable de la tenda passa les hores assegut en el seu despatx mirant al buit, excepte en alguns moments que entra algú a preguntar, però no a comprar. Mentre, a través del finestral, es pot observar al porter de l'edifici a la seva garita o realitzant la feina de casa de manteniment. Són Manolo i Santiago, homes senzills, sistemàtics i secs. Des d'un primer moment s'adverteix que entre tots dos es dóna una estranya relació marcada per anys de convivència virtual, trobar-se en tots dos costats d'un cristall. Les seves mirades es creuen però a cap moment arriben a dirigir-se la paraula. Als moments de pausa laboral un està pendent de les accions de l'altre. Encara que netejar l'entorn és un acte comú realitzat per tots dos en diferents moments. La música puntual, un tema en harmònica, activa la imaginació i ens porta a una pel·lícula de l'oest en la qual tots dos, com s'intueix en les seves respectives mirades, estan enfrontats.

Des d'una posició d'espectadora del proper i a partir del respecte per l'altre, sense interferir en les diferents dinàmiques dels personatges, Irene Borrego dona conta d'ambdues realitats amb posicions de càmera fixa, deixant que el temps passi i utilitzant els diferents recursos dels espais —miralls, cristalls i composicions dels mobles— sense cap tipus d'extravagància. El "rededor" apareix com el context, el cristall com la frontera i l'exterior de l'edifici com el lloc per ocultar-se en determinats moments. La narració implícita és duta a terme a través dels silencis, excepte alguna conversa amb els clients, un programa de radi i el so de l'harmònica que són utilitzats com a dinamitzadors de la trama. El que encertadament mostra Irene Borrego és un negoci, congelat en temps millors, en el qual solament queden els romanents de les relacions entre les seves perseverants i solitaris ocupants.

Carlos Trigueros