Aquesta obra és descrita pel seu autor com una videomemoria. Partint d'una estructura temporal preconcebuda, abasta un any natural, 1992, al llarg del qual ha gravat deu segons cada dia. Per als dies en què ha incomplit el seu propòsit, deu segons en negre cobreixen el buit. Aquest peculiar diari de 366 dies suma així la xifra que el seu títol indica, és a dir 61 minuts. El datador de la cambra domèstica emprada dóna compte de la consecutivitat dels dies, el vídeo sencer es converteix en un cronògraf de la vida quotidiana. Les imatges s'antullen impremeditades, arbitràries i recurrents, en correspondència amb els llocs, els itineraris i els voltants pels quals discorre l'artista i la seva càmera, aquesta en repòs fins que s'activa pel breu interval predeterminat. En aquest compàs regular i precís es reflecteix també el curs còsmic del temps, el pas de les estacions, els canvis meteorològics. En el seu desplaçament pendular constant –de l'interior a l'exterior, i de l'abstret a l'objectiu–, tot el vídeo és una successió de moments i de temps mal anomenats morts, perquè en realitat estan plens de vida.

Des de finals dels vuitanta, Juan Crego ha realitzat una sèrie de cintes que conjuguen les aparences del vídeo privat, casolà o familiar amb uns patrons estructurals predeterminats, sistèmics però també oberts a l'atzar. En aquesta obra i en una altra anterior, la durada ve determinada per una espècie d'equació entre determinades unitats del calendari –un any en 3660 segundos, un mes en Daniel, marzo 1990 (crònica del primer mes de vida del seu fill)– i una durada preestablerta dels plans gravats diàriament (10 i 30 segons respectivament). Així com, en altres casos, la durada ve donada pel suport emprat o per una primera presa que és trepitjada, a cegues, per altres successives; previ rebobinatge de la cinta i, per tant, esborrant parcialment qualsevol presa anterior (per exemple, en Lunes, 27/01/92, el pla d'un rellotge despertador que es manté intacte al principi i al final, alhora que imposa la durada d'una altra peculiar videomemoria). La major part d'aquestes obres es presenten tal com la cinta de vídeo surt de la càmera, sense edició posterior, després d'un lapse de temps que pot prolongar-se d'unes hores a un any sencer.

Partint de la mirada sobre les coses quotidianes, l'obra de Crego té com a constant la memòria. També les seves infidelitats, la seva dissipació, la seva propensió fragmentària. Per tant, el recordat i l'oblidat, formant una dualitat inseparable.