Arturo / Fito Rodríguez Bornaetxea


Professor en el Departament d'Art i Tecnologia de la Facultat de Belles arts de la UPV/EHU, artista i investigador. Pertany als col·lectius SEAC (1994 – 1998) i Fundació Rodríguez (1994 – 2012). Comissari de la mostra d'arts plàstiques INJUVE (1999 - 2001); grup comissarial de Madrid Obert (2004-2008); comitè de selecció d'HAMACA (plataforma d'audiovisual experimental)...

Comissari entre altres projectes de: Beste Bat. Una mirada al rock radical vasco (al costat de Miren Jaio) a la Sala Rekalde de Bilbao. 2004; Stand by: TV per a Caixaforum, Barcelona 2007; Panel de control: Interruptores críticos para una sociedad vigilada al Centro de Arte de Sevilla 2007; Spots electorales: el espectáculo de la democracia (al costat de Jorge Luis Març) Palau de la Virreina, Centre de la Imatge, Barcelona, 2008; Jaime Davidovich: Morder la mano que te da de comer, 2010, Artium, Vitòria-Gasteiz. Equip comisarial del projecte Apología / Antología: Recorridos por el vídeo en el contexto español (CAMEO / Hamaca / UPV-EHU / Tabakalera Donostia), 2015...

Exposicions personals i col·lectives des de 1988. Guions per a cinema i tv; adreça de curts i documentals. Obra plàstica en Col·lecció Artium de Gasteiz, Govern Basc, col·leccions particulars. Escriu periòdicament en premsa especialitzada sobre art i cultura contemporània. Recentment ha publicat Zutabeak, Microensayos sobre arte, cultura y sociedad, distribuido por consonni.org a través de su colección Beste., distribuït per consonni.org a través de la seva col·lecció "Beste".

Segueixo en: tobogangigante.net

Obres

Statement

No és possible tal statement; solament és possible una declaració d'obliqüitat. Hauríem d'admetre la dimensió no-verbal dels treballs que realitzem en suport vídeo. Hauríem d'admetre que l'estructura visual ha superat a l'estructura lingüística i que aquest suggeriment que fem sobre l'obliqüitat de les arts pretén obrir un tipus de coneixement nou que no eludeix una possible reconnexió amb la dimensió verbal de la imatge. Si el manifest ens resulta tan extemporani com els estils o les disciplines, l'abordatge que fem del concepte d'obliqüitat no és més que un experiment sobre les possibilitats que guarda el fet d'escriure amb imatges i de fer-ho en l'actualitat.