L'obra de Javier Núñez Gasco s'ha caracteritzat per accions que tracten de plantejar problemes i situacions paradoxals tant als espectadors com als contextos en els quals s'exhibeix, i que són registrades mitjançant fotografia, vídeo i altres suports documentals. La creació dels seus esdeveniments programats es duu a terme en un diàleg amb almenys tres àmbits de recepció: amb els mitjans de comunicació de masses (intervencions en la televisió i creació artificial de notícies que es donen a conèixer a la premsa); amb els procediments burocràtics que defineixen la identitat individual i col·lectiva (creació d'empreses que duen a terme accions sota l'empara del seu reconeixement administratiu); i amb el propi context artístic (establiment de regles d'adquisició i producció de les obres que involucren als agents de mediació i als possibles col·leccionistes). En aquest aspecte, aquests tres nivells d'incidència, verificables en la majoria dels seus projectes, tendeixen a posar en evidència les contradiccions i els absurds del món administrat convidant a l'espectador a una aproximació irònica i humorística a la realitat.

La formació de Núñez Gasco en el camp de l'escultura (en concret com a graduat en l'especialitat de Buidatge i modelat per l'Escola d'Art i Disseny de Salamanca) dóna lloc a una primera etapa al voltant de l'any 2000 en la qual explora una dialèctica entre l'acció efímera i la petjada sobre determinats materials. En aquest moment Núñez Gasco presenta en urnes cúbiques de cristall “fòssils en conserva”, o “fòssils fabricats”. El concepte de la petjada es reprèn per mitjà de l'escàner en obres posteriors. La informació de diversos mapes cutanis és disseminada en imatges de petit format que la seva fragmentarietat no permet reconstruir el cos del que procedeixen en l'exposició Cos i identitat que tindria lloc en el Museu de Salamanca en aquest mateix any. El concepte de la petjada i l'acte de la preservació segueixen estant presents com l'avantsala noves propostes que es despleguen en Gente corriente, de 2001 que seria exposada en la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Salamanca on els procediments tècnics de registre donaran pas a jocs relacionals en els quals intervé el públic. En aquest cas els rostres escanejats d'una sèrie de persones, acompanyats d'una descripció biogràfica i personal aportada per ells mateixos, donaria lloc a un àlbum de croms editat a la manera dels antics col·leccionables infantils sobre futbol o motos de competició.

És aquesta una transició entre la tècnica del registre i les microhistòries personals que instal·larà en l'obra de Núñez Gasco un interès progressiu pel joc social de les imatges. La referència a una aproximació lúdica sobre les paradoxes de les nostres maneres de vida quedava de manifest en projectes com a Oci i joc, de 2001, que apareixien com a metàfores de la futilitat del desig en el context d'una economia globalitzada. El pas del joc a la ludopatia i la incorporació de la banalitat dels mitjans de comunicació de masses podien veure's ja a la Casa Encendida de Madrid, en l'exposició col·lectiva Cultius, de 2002, en la qual s'anticipaven alguns dels temes fonamentals que articularan la seva obra posterior. En el desenvolupament d'aquestes propostes Núñez Gasco intervé en diferents programes televisius i genera un arxiu d'aparicions mediàtiques basades en la invenció de notícies i anècdotes que són recollides acríticament pels periodistes que en cap cas contrasten la informació. La creació d'aquestes situacions donarà lloc a un joc mediàtic hilarant que suggereix una dependència de l'espectacle tan absurda com a preocupant per part de les empreses i companyies de comunicació. Per la seva banda, l'exposició Registres en el DA2 Domus Artium 2002 entre novembre de 2004 i febrer de 2005 donaria lloc a un salt qualitatiu en la producció de Núñez Gasco. En aquest projecte es mostraven escàners d'escala real de diferents persones identificades amb la seva extracció social i el seu context laboral a través de la seva indumentària. Empleades de llar, immigrants, policies municipals eren presentats en una imatge que escapava de la convenció fotogràfica per descontextualitzar i presentar al detall els aspectes identificadors dels personatges. Aquestes línies de treball que inauguren els seus projectes dels últims cinc anys marcaran el recurs al vídeo com a format de registre d'accions que es desenvolupen com a formes performativas amb diversos graus d'elaboració, i que van a caracteritzar les seves obres més identificables. Entre el 2005 i el 2008 Núñez Gasco residirà a Lisboa el que li permet iniciar una sèrie de projectes de col·laboració amb artistes com Catarina Campino o el Teatre Praga amb els qui assajarà projectes escenogràfics i preformatiuss entre els quals destaca Metanoite, del 2006 en la Fundacaõ Carlouste Gulbenkian, Gran Auditori Gulbenkian de Lisboa i Públic indondicional, de 2008, desenvolupat en el teatre São Luiz de Lisboa. En aquest moment comença la seva sèrie Resting Pieces (R. I. P) (2005-2009) que aporta una dinàmica de producció basada en el concepte d'una obra d'art com a idea que neix morta, i que es descriu sumariament en una làpida que físicament la mostra gravada en el marbre. La idea inscrita queda a la disposició del comprador qui té dues opcions: l'adquisició de la làpida com a obra que no serà realitzada, o la producció i compra de l'obra que es descriu. La sort final d'aquestes idees per produir una obra es posa així a la mercè dels mediadors propiciant un joc d'interacció efectiva i vinculant amb el circuit de producció. Entre les obres que han estat realitzades seguint les instruccions descrites en la làpida trobem Copy Right, tatuatge i fotografia, que es presenta com una reflexió sobre els drets de l'autor; Ideal Mix, batedora ideològica, que recrea un objecte carregat de simbolisme; o Naturalesa Morta, una acció el resultat de la qual serà una fotografia de gran format. L'obra de Javier Núñez Gasco, en conclusió, s'ha situat conscientment en el límit de “el possible artístic” i ha aconseguit generar una coherent i radical proposta que ha estat en ocasions associada a la d'altres artistes postconceptuales. Amb tot, la seva individualitat i integritat en el seguiment del seu projecte li ha exclòs dels circuits del previsible i ha aconseguit establir un discurs propi que a través de la gestió de la ironia i la paradoxa retorna tant al camp de l'art com dels mitjans de comunicació una imatge de les seves pròpies precarietats.