Un bebè de pocs mesos (potser és Zoe) sobre el llit, és filmat pel seu pare. Reflectit a través del mirall del dormitori al costat d'uns progenitors que es mostren alegres davant l'escena familiar emmarcada per l'armari. Escenes en blanc i negre del mar, de la platja amb nens i majors jugant entre les ones mentre sonen diferents cruixits, el mar i una música lànguida, la nostàlgia està assegurada, fins que la il·lusió es deforma. Preses de material fílmic trobat en les quals amb prou feines es capta la identitat de les figures, pel contrallum i el gra de la pel·lícula amateur, aquesta confusió estén la capacitat de personalització, pot ser qualsevol. De sobte tot es torna negatiu, es rellenteix i el so del trencar de les ones es converteix en salvavides que ataquen als banyistes. Diversos crits i reflexos, un moment d'histèria que es resol en una nova visió de la mateixa pel·lícula de platja intervinguda per diversos tipus de taques i raions. La pel·lícula va evidenciant la seva pròpia materialitat com a cel·luloide al mateix temps que la seva narrativa és pertorbada. L'erosió del temps es fa present a través de sorolls propis del dispositiu que desbaraten l'anhel nostàlgic. Amb l'al·lusió al suport no s'estableix només una distinció amb el suport, sinó que la menor alteració, respecte al vist anteriorment, posseeix una raó sensible. El drama és producte de la degradació del cel·luloide, sobre el qual l'autor deixa la seva petjada, acompanyat per un canvi en l'ambientació sonora. Solarizats, negatius, pèls i pelusses, a més de diversos raions transformen el bucòlic en malaltís, destruint tota il·lusió de retorn a la infància.