El protagonista de Soft Mud and the Fanboy, que va ser guitarrista i cantant en un grup pop, a partir de la seva admiració per Silverio reconstrueix la seva identitat com pseudo-clon de l'artista recreant-se en la seva extravagant figura a més de modelar-la en fang.
Furgant en els formats televisius relacionats amb la música, Momu & No Es presenten les ocurrències d'un fan de «El seu Alteza Sereníssima Majestat Imperial» Silverio (artista oriünd de Chilpancingo Guerrero, és un showman brau del underground mexicà que executa «música electrònica de l'era de les cavernes» —rude i ordinària— per a la pista de ball). Una afició obsessiva que repassa els seus temes, crea ninots de fang sobre ell i ho imita en un hotel de disseny. El concepte de mannà polinesi és explicat paral·lelament al relat principal. Al seu torn, un narrador-presentador amb camises estampades aporta un contrapunt crític i cínic sobre la música pop i el fanatisme proposant altres ídols com el de Madonna retocada o el d'una mestressa de casa canadenca que canta l'himne del seu país.
A través de la paròdia dels alter-ego aquest vídeo formula una sàtira subtil sobre la imatge estereotipada del fan. Fenomen social que va ser desenvolupat pel mercat discogràfic a través de la promoció dels seus estels pop en els mitjans de comunicació massius, videoclips i concerts en directe. Els seguidors fanàtics es mouen per la fascinació i el desig de ser com els seus ídols, per això els imiten (des de pentinat i vestuari fins a maneres de pensar, expressar-se o moure's) i els segueixen a totes les seves actuacions.
Soft Mud and the Fanboy és una rondalla sobre vida del fan recolzada en una estètica kitsch, pròpia de Silverio. Ornamentació que, a més de desplegar-se en decorats i vestits, ho fa en la posada en pantalla, utilitzant recursos videogràfics dels anys vuitanta. Aquest revival estètic s'enquadra en la ironia promocionada per les actuals «New Aesthetics». Un reciclatge irònic que revisa formalment els primers jocs d'ordinador, la televisió de fa trenta anys i els efectes digitals de l'univers pop, el videoclip o l'estètica publicitària. L'amalgama de tot aquest pastiche configura una crítica àcida de l'ideari i els tòpics visuals que els mitjans de comunicació han desenvolupat entorn de la joventut i les seves subcultures com a ens manipulables i superficials.
