Des de diferents webcams Borja Rodríguez Alonso utilitza a Shake it! (que podria traduir-se com «sacseja-ho» o «agita-ho») clips procedents d'imatges d'habitacions buides en les quals sonen cançons populars. Observant diferents espais privats anònims sense els seus habitants, examina sobre aquest fenomen audiovisual a través d'incògnites identitàries: qui habita allí? On està? Per què ha deixat la música a tot volum? S'haurà absentat un moment o està permanent buit? Sense mostrar a ningú, a través d'aquests llocs elabora una al·legoria sobre l'absència i la permanència.

L'ús de la webcam ha produït una estètica audiovisual concreta relativa a les seves característiques tecnològiques, a l'enviament del senyal en directe a través d'Internet i a l'ús que li dóna l'internauta. Alguns dels distintius propis d'aquest tipus d'audiovisual domèstic són, entre altres, una baixa qualitat d'imatge (segons els estàndards actuals) plagada de glitchs o errades de senyal i pixelat, alentiment i congelació ocasional del moviment, il·luminació pobra o focalitzada, interlocutor enfront de la càmera enquadrant el bust i posicions de càmera ben frontals o en angulacions estranyes. Pel que fa a les durades, solen ser breus, en el cas de FaceTime i similars, o d'hores, en el cas de xats comercials. Aquests clips domèstics proliferen a través de xats en Internet amb dones, homes, parelles, o grups connectats per videoconferència bé amb un caràcter lúdic en el qual existeix una bidireccionalitat com Chatroulette i pàgines similars —«per conèixer nous amics i parlar amb estranys. Xatejar amb gent a l'atzar a l'instant utilitzant la càmera web»— però també existeix les versions pornogràfiques mono direccionals en el qual el visitant, a manera de Peep Show contempla i interactua puntualment amb qui està a l'altre costat realitzant els seus exercicis físics. Les fonts i raons d'on provenen les imatges de Shake it! són indiferents, tret que posseeixen un aspecte molt determinat, coincidint en tots els talls que és un espai interior (habitació, saló, cuina, cantonada del sostre) buit de persones i amb música popular sonant.

D'altra banda, és com si en aparença no visqués ningú concret, ja que no hi ha signes identitaris particulars en la imatge (pòsters, fotos personals, etc.). Moltes d'aquestes habitacions tenen un aspecte humil, amb parets buides, mal pintades o fins i tot brutes i amb llum tènue. Com si aquesta absència de l'individu hagués estat reemplaçada per les seves cançons preferides dotant a l'espai d'una identitat comuna a un grup d'usuaris que observen des de les seves pantalles l'estada buida, una altra forma de construcció de la subjectivitat. En aquest vídeo explica més el sentiment que es genera en relacionar les escenes que un argument concret: diverses solituds particularitzades per la imatge que donen de la seva residència en la seva absència.