Entrenament és una de les obres més conceptuals i iròniques de l'artista. Amb una factura en blanc i negre, que contribueix a citar millor al videoaccionismo de finals dels 60 i dels 70, Diana executa davant la càmera una performance de les trucades “de resistència” o “de dolor” en la qual les barreres entre la ironia i els veritables propòsits es dilueixen, podent interpretar-se la peça des de plans diferents.

Després de presentar-nos una estada decorada a l'antiga i amb tocs de casa burgesa, veiem a l'artista, amb indumentària esportiva, realitzar una taula d'exercicis físics, asseguda en un banc d'abdominals al costat d'un piano, mentre al mateix temps, de forma simultaneja i compassada, interpreta una partitura en aquest instrument. Es fa inevitable la reflexió sobre la formació de l'artista i la idea de “sacrifici”, de lliurament a la vocació, que entranya, en l'adquisició d'uns coneixements i destreses. D'altra banda, ens permet efectuar una comparació entre l'alt reconeixement social que atresora la formació del músic, i les dificultats per part de la societat, per a assimilar el procés de treball de l'artista visual contemporani al qual no se li atribueix ni esforç ni disciplina, ni en l'antic model: el del “geni”, que espera pacient la inspiració; ni en el del “productor d'art” actual, bressolat per les modes i el mercat, i no pel treball o la veritable recerca, en opinió de l'home del carrer. L'obra posseeix a més un valor afegit de tall autobiogràfic que dota de gran potència l'execució de l'acció: Diana va rebre una fèrria formació musical durant setze anys, que es permet parodiar assemblant aquests assajos diaris a la tortuosa taula d'abdominals d'un gimnàs.

El treball de Diana Larrea es desenvolupa entorn de les pràctiques de reflexió sobre l'acte creatiu i les seves transformacions contemporànies, perseguint desmuntar categories com la del “autor autosuficient”, o la de “geni”; per a posar-les en relació amb els actuals “agents de l'art”, però sense deixar d'ironitzar sobre aquests fronts. La seva obra manté un interès per l'art en el seu context social; d'aquí la seva preferència per l'art col·lectiu o de col·laboració, i per les pràctiques obertes que obren debats i fissures en els discursos monolítics dominants.