Más Muertas Vivas que Nunca

Marta De Gonzalo | Publio Pérez Prieto


Marta de Gonzalo i Publio Pérez Prietoconstrueixen un panteó popular a les dones víctimes de la matança de la Plaça de Toros de Badajoz a l'agost de 1936. Un fet que serveix com a índex per a la denúncia, una denúncia estructurada des de la poesia: la seva oralitat i posada en escena. Una construcció intel·lectual sobre la memòria per a evitar la banalització i oblit dels fets traumàtics del nostre immediat passat.

“Si el monumento atina a la fijación de la historia, la imagen archivo, la imagen como fuente del relato de la historia, traiciona continuamente su supuesto "valor" como verificador de hechos pasados”. (Jacobo Sucari, Archivo, Memoria y productibilidad)

La imatge participa d'una nova realitat de l'objecte representat, o objecte font (d'informació), que forma part d'una altra ontologia, amb un significat diferent. Artificialitat que intenta donar fe de fets a través de la revisió de la història recent i els seus documents audiovisuals. Davant un significat que parteix d'altres experiències no pot existir desxiframent, ni autenticació, perquè no existeix codificació en el missatge codificat, és el que és, art-ficció. Una construcció d'experiència estètica que dóna lloc a una actitud, i aquesta actitud a unes pràctiques vitals.
 

Más muertas vivas que nunca és una reconstrucció personal de la memòria i el temps, simultàniament en tres moments: el del quadre, el dels documents d'arxiu i el de la posada en escena com tableau vivant. El quadre La Coiffure (El pentinat), de 1896 de Degás, un estudi en vermells d'una dona en el tocador mentre és pentinada per la seva criada, els serveix a Marta de Gonzalo i Publio Pérez per a estructurar un retrat sobre la dona, com a col·lectiu sotmès al poder i al desig, la infància mediada, la violència política i la mort. Amalgamant els temps, tant els de l'abans i el després, així com el record, les restes de la memòria històrica, la història de la pròpia imatge, la història de l'art i la història en potència que va des de la innocent que juga fins a l'ajuda mútua (per a embellir-se), en una eterna espera. Un ritme expandit en el qual es pensa la història de les persones que apareixen. Temps desaccelerats que busquen empàticament al testimoni espectador a través de formes heretades de la cultura oral o del relat tradicional.

A Más muertas vivas que nunca, la crítica social que s'estableix és al monument viu (audiovisual), manipulat i filtrat pels interessos del moment dels contradictoris sistemes de producció de significat: tant polític i històric, com a identitari. Monument viu on la memòria compleix una funció doble, la de l'experiència col·lectiva de l'horror possible, i la memòria individual del càstig potencial. Una crítica al monument, que és on les víctimes mai tenen la paraula (on les víctimes són representades com a anònims).

Fitxa Tècnica

  • Títol: Más Muertas Vivas que Nunca
  • Direcció: Marta De Gonzalo - Publio Pérez Prieto
  • Producció: Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo, Badajoz. 2002.
  • Durada: 00:06:30
  • Llenguatges: Espanyol
  • Format original: DV-Cam
  • Formats: Betacam Digital - DVD
  • Sistemes de TV: PAL
  • Llicència: Copyright