- Déu meu, per què m'has abandonat?
- Perquè no existeixo.
(Jean-Luc Godard, en La Chinoise, 1967)

- Actualment, la cultura està apartada de l'acció. O això em sembla…
(La Chinoise, 1967)

- On hi ha revolució hi ha confusió.
(John Mallory -James Coburn- en Abaixa el cap, maleït!, 1971, de Sergio Leone)

Usue Arrieta i Vicente Vázquez arriben a Barcelona en l'estiu de 2008 amb un projecte avançat. Fruit de la col·laboració amb diversos amics i gents afins (1) realitzen El enemigo, estrenat al setembre de 2010 (acompanyat d'una doble publicació, particular collage amb textos, anotacions, esbossos i abundància d'usos gràfics i culturals populars), abans part de l'exposició Aptitud para las armas (febrer-abril 2008, Madrid), una exploració entorn de la creativitat, les seves possibilitats d'acció i recepció i les fràgils fronteres edificades sobre política i art.

Palimpsesto, actualització i anàlisi en simultani d'una de les fèrtils línies de recerca obertes per Jean-Luc Godard, en concret el seu llargmetratge La Chinoise (1967), l'aparent referent original és més una bastimentada global, icònic i de naturalesa proteica del qual servir-se –gràcies al caràcter de fructífer però també verborreico collage entorn de joves adoctrinant-se que posseïa el film de Godard-, una hàbil mostra d'època, amb una pléyade d'elements i qüestions contingudes, que un homenatge o acte amb altes dosis d'esperit retro.

I cap pel·lícula en construcció (o fent-se) pot definitivament observar servituds, sota pena de no preservar el seu rigor i llibertat. Però algun (profitós) nexe sí resulta visible: el discurs (2) esdevé centre del conglomerat de narracions que constitueix El enemigo. Pel·lícules parlades amb un nucli de personatges, on els quatre i fins a cinc protagonistes de la Chinoise es transformen en set personatges, matisats en el seu arquetip o inclinació retòrica com a fidels exponents dels assumptes amb substància que el duo weareQQ es disposa a tractar. En un plantejament allunyat del cinema dins de cinema explorat amb fortuna sense anar més lluny pels Fills, aquí és la pròpia reflexió i la cataracta de temes llançats els que es converteixen en protagonistes. I la temptativa és també que el discurs i els seus dispositius de posada en escena transcendeixin el merament expositiu o didàctic. Les al·lusions al Model de Representació Institucional a la manera de Burch (el que, simplificant, originaria per extensió models narratius de cinema, de propaganda i de mitjans estretament lligat a usos polítics, ben tancats, d'estructura limitada i impositiva) i la seva deriva en el busseig per la noció sempre difusa d'enemic vénen a certificar aquesta sintonia. Més l'enemic no accepta la performance, no tolera ni comprèn la metàfora i això produeix col·lisions. I l'enfrontament amb aquest enemic que no existeix produeix en essència set segments (o personatges: la pel·lícula d'un; el desig; la recreació; el maquínico; el locus; la ficció i la sacsejada), plens de digressions i components interpolats, fins a recreacions de moments puntuals del film de Godard. Del cinema com a mite, catalitzador popular a la relació industrial que el defineix, dels vincles amb la violència a les connexions desitjo-espectacle-mort i el propi esport (Valentino Rossi, prolegòmen de la pròpia idea que embasta esport i art com a àrees de competició, fermento -per a l'ocasió ciclista- del projecte 90è), del rodatge mortal de Twilight Zone / En els límits de la realitat (1982) al pensament en xarxa, de Carl Schmitt a la cerca del públic destinatari, la insurrecció expressada en plans frontals cobreix etapes.

I una successió de (pertinents) preguntes directes, indirectes o col·laterals filtren la revolta i aconsegueixen a l'espectador en vertiginós tropell: El creatiu és un treballador més? L'espectacle és creació popular? L'art radical té arrels populars? L'art o la cultura són simples fugides del tedi? Ets actor o espectador? La nostra relació amb la violència posseeix naturalesa estètica? És possible una revolució avui? Recomanem passada doble, amb L'enemic flanquejat per la Chinoise.

—

(1) En apropiada expressió dels seus autors, “L'enemic escenifica a un grup d'agents culturals que tramen alguna cosa en un pis típic de l'eixample”. Entrevista inclosa en la publicació publicitària de les projeccions en el Cinema Maldá de Barcelona al setembre-octubre de 2010, BCN PRODUCCIÓ´10, Espai Club.

(2) “Demanem als diferents participants que preparessin una petita conferència sobre un tema que forma part de la seva àrea de recerca[…]. Totes les intervencions fluctuen irrevocablement entre l'argument rocambolesc, la dada fefaent i l'experiència subjectiva, tornant difuses les línies entre el documental, el testimonial, l'imaginari i el discursiu”, ibíd.