Després de treballar com a economista va reorientar el seu camí. Es va graduar en adreça cinematogràfica a l'Escola Internacional de Cinema i TV (EICTV) de San Antonio de los Baños, Cuba, obtenint un esment acadèmic amb el seu treball de tesi, el qual va obtenir també el premi especial del jurat en els Rencontres Internationales Henri Langlois. Posteriorment va ampliar estudis amb una beca en The London Film School. En 2013 i 2014 és becada pel Museu del Prat per cursar «L'Ull que pensa» i «Construcció i representació del Món Nou», seminaris de filosofia de l'art dirigits per Félix de Azúa. Resident a Mèxic durant diversos anys, ha treballat com a ajudant d'adreça en diversos llargmetratges iberoamericans de ficció, com a guionista per a televisió i ha col·laborat en les seccions culturals de diversos mitjans de premsa a Mèxic. A la seva volta a Espanya cofunda 59 en Conserva.
Els seus treballs han participado a Tampere, Edimburgo, Slamdance, Monterrey, Amiens, Molodist, Málaga, Punto de Vista y Documenta Madrid, entre altres festivals, i han estat premiats en Francia, EEUU, Italia, Ucrania i Rumanía. També han estat programats per l'Instituto Cervantes a Alemania. Va ser convidada a Sèrbia per Emir Kusturica per rebre, al costat d'altres joves cineastes de diversos països, classes mestres de Nikita Mikhalkov, Fatih Akin, Cristian Mungiu, Michael Radford i el mateix Kusturica. Ha realitzat també tallers de cinema amb Albert Serra i Abbas Kiarostami.
Els cineastes, com la resta d'artistes, solen caracteritzar-se per la impulsivitat i per l'obsessió amb registrar la joventut quan comencen a filmar. Observar el que està a prop, en ocasions des d'una perspectiva directament autobiogràfica, és un altre tret propi dels inicis. No obstant això, cap d'aquests aspectes és atribuïble a la jove directora Irene M. Borrego, els treballs del qual fins avui han evidenciat una portentosa maduresa. Lluny de l'experimentació aleatòria, els seus curtmetratges estan marcats pel rigor formal sigui el que sigui la naturalesa del projecte (des de l'assaig a la ficció, passant pel documental). Enfront de la seva càmera solem veure persones humils, metòdiques, solitàries. Gents que han creat el seu propi univers partint de la tradició i pels quals el temps ha quedat congelat. La seva curiositat i esperit viatger han portat a la directora fins a llocs antagònics, sempre aïllats. Llocs que no semblen d'aquesta època.
Realitzat a Cuba, Caleidoscopio (2004) és un assaig visual sobre la mort de l'idealisme i la innocència, una visió crítica de la nostra civilització a partir d'imatges icòniques i de gran força simbòlica. Aquell curt mostrava ja una notable precisió en els enquadraments, aspecte que es reforçarà encara més a California (2005), aquesta vegada des del territori de la ficció. La seva trama situa a una anciana arribant a una casa habitada per homes i dones de la seva mateixa generació, just en l'avantsala d'una festa. Es tracta d'un lloc oníric i alegòric, perdut a la meitat del no-res, i que aviat es revela com una presó de la qual és impossible escapar. El surrealisme i el teatre de l'absurd són referències perceptibles a California. Podríem parlar de la intersecció entre el caràcter còmic i exuberant de L'àngel exterminador (Luis Buñuel, 1962) i la concepció existencialista i desmitificadora de Samuel Beckett.California evidenciava una notable sensibilitat per capturar l'essència dels rostres i també dels objectes, i sobretot l'ànima d'aquest edifici que funciona com a únic espai.
Irene M. Borrego va seguir concentrant-se en una sola localització en els seus següents treballs, veritables estudis de llocs les ressonàncies dels quals remeten a un passat remot, gairebé etern. Vekne Hleba i Riba (2013) és probablement l'obra més notable de la directora fins al moment, o almenys en la qual ha portat més lluny les seves claus estilístiques. En aquesta ocasió es va desplaçar fins a un petit poble serbi, fixant la seva mirada en una església ortodoxa. Allí, l'encarregat del temple prepara esmeradament la litúrgia religiosa. D'igual manera, la directora registra aquestes accions quotidianes amb una cura extrema. El silenci i el llanguiment de la llum generen una atmosfera íntima i atemporal. Una mirada tan respectuosa com allunyada de qualsevol intenció mística. La realitzadora recull l'embruixament del lloc, però mantenint la distància i evitant tot esteticisme. Aquesta és sens dubte una de les bases del cinema d'Irene M. Borrego: la seva capacitat per mirar l'aliè des del convenciment que l'ésser humà no necessita ser mitificat per resultar fascinant.
Un altre exemple d'aquesta concepció cinematogràfica i vital és Muebles Aldeguer (2015). Des d'estratègies del documental de creació, l'autora se submergeix en la dinàmica anacrònica, gairebé agonitzant, d'una tenda de mobles de Múrcia. El seu amo roman assegut en el seu despatx, contemplant com passa la seva existència sense esperar grans esdeveniments. En un món governat pel virtual i pel domini de les multinacionals (en aquest cas podríem parlar d'una “síndrome IKEA”), el seu negoci està condemnat a desaparèixer imminentment. El temps es consumeix i la pregunta que sorgeix és: com podria aquest home d'una altra època connectar amb el ritme vertiginós, la productivitat desaprensiva, l'absència d'humanisme, dels temps que corren? Massa vell per renovar-se, massa jove per retirar-se, el seu futur roman en l'aire, plagat d'incògnites."
Per Javier H. Estrada
