Examinant la nova i acabada d'adquirir tecnologia digital, els membres de Für Alle Fälle es posen a jugar i experimentar davant d'ella. Constants són les mirades a càmera, un nou habitant del saló, immòbil i estrany al qual cal cortejar.

Entre un experiment científic sense cap premissa i un joc massa organitzat les proves enfront de la cambra són senzilles: canvis i permutacions de disposició tant d'ells com dels elements del saló, canvis de vestuari, moments off (com el magnífic en el qual un dels dos autors està parlant per telèfon i comenta «…no puc perquè estic gravant un vídeo»). Tot el procés és un repte per a tantejar les habilitats del nou aparell fins que aquest arriba als seus límits i pixela o fragmenta la realitat duplicant i reconstruint a qui es posa massa inquiet.

Amb la premissa de practicar un ús disfuncional del mitjà digital provoquen diferents assajos amb el propòsit de portar-lo al límit alliberant, d'aquesta manera, al mitjà audiovisual de les convencions heretades i les maneres de representació normalitzats. Les proves són senzilles, dos individus i un sofà en un saló escacat. En lloc de comprovar la resistència copejant a la càmera, o la seva electrònica mitjançant imants o curtcircuits, es dediquen a jocs òptics per posicions relatives, desequilibris, efectes de mirall, proves de reconeixement emmascarant-se davant ella, per a continuar amb els problemes que pugui atorgar l'edició com a pixelats, escombratges alterats, desincronitzacions, incrustacions i moviments de text, etc. Acaren els processos no lineals, manipulen les estructures, distorsionen i disloquen alguns dels principis elementals que s'empren per a la imatge i el so; tot això sent conscients que només són experiments pel que se surten de quadre, parlen per telèfon, mengen, comenten anècdotes, reben a les seves amistats i altres despropòsits que no es durien a terme de ser una obra d'art o una pel·lícula «serioses». Però aquesta és la gràcia d'aquesta peça, un despropòsit.