La lluna és propietat d'una empresa. Aprofitant un buit legal en el Tractat sobre l'espai ultra terrestre de 1967, en 1980 Dennis Hope va reclamar la pertinença de la Lluna i ven parcel·les del satèl·lit. Jonathan Notario en Moon Park, mostra el parc temàtic que ha desenvolupat en la parcel·la que va adquirir.

Jonathan Notario fa realitat el somni col·lectiu d'habitar la lluna a partir de l'oportunitat de comprar un tros d'ella. Va adquirir el seu primer acre lunar el 23 de juliol de 2014, a partir de llavors ha anat projectant i construint diferents atraccions que formen part de la seva «Reality Toys. Moon Park». Emprant el pastitx Jonathan Notario el vídeo parteix de l'elaboració d'un comercial de l'empresa Lunar Embassy per vendre terrenys lunars. Per a la parcel·la de la seva propietat Jonathan Notario ja ha dissenyat els seus edificis amb suggeridors noms (alguns procedents de projectes anteriors) com Abc Dancing, Chroma Dreams, Worker Man, Aquesta Màquina és un Artista, The best version of Yourself, Synesthesia o Music Battle. Les maquetes són estructures aparentment senzilles, dutes a terme mitjançant objectes quotidians, i mostren els seus dissenys d'arquitectura futurista des de la perspectiva del turisme lunar. Per presentar el seu parc temàtic audiovisualment s'apropia de l'estil documental per a pedagogia científica dels anys 50 amb un to familiar, conscientment utilitzat per infringir qualsevol tecnofilia.

La història es transforma en un relat de l'experiència personal en el desenvolupament del seu propi parc lunar a manera de missatge gravat per als seus sers estimats en el qual fusiona la ciència-ficció clàssica i les iconografies personals. A través d'aquest relat de ciència-ficció especulativa, sobre què passaria si és terraformes la nostra Lluna, es pot apreciar una crítica sobre la crisi produïda per l'especulació immobiliària i el turisme selectiu. La invasió de la Lluna no arriba en forma d'extraterrestres verds sinó d'empresaris que desitgen rendibilitzar cada pam de terreny en transformar uns recursos naturals en parc d'atraccions. Aquí exposa el mite cancerós del progrés econòmic tornant-se de malenconiosa la utopia poètica a través de la seva voluntat de fugida de la realitat terrestre. Malgrat la jovialitat del projecte una estranya sensació de tristesa i solitud envaeix el relat d'una Lluna totalment colonitzada i expropiada de la humanitat. Al·legoria i ironia participen d'aquesta irresolució poètica.

Carlos Trigueros