Words wound consisteix en un plànol fix d'un tronc amb una branca sobre el qual està posat un lloro i un fons gris neutre. L'acció no es troba tant en el que fa el lloro com en el que diu, o repeteix. Com a gran imitador de sons, amb veu potent i aguda, parla com a producte d'una forta acció recíproca i com a conseqüència de la repetició constant de les mateixes paraules. El curiós, d'almenys aquest lloro, és que no solament emet les paraules, frases i sons sinó que ho efectua amb el mateix timbre de veu que la persona que l'hi va ensenyar. D'aquesta manera en Words wound es pot comprovar una mescla d'esments pel lloro que remeten a d'altres persones diferents establint-se un monòleg coral: trucades i respostes per telèfon, crits d'«Espanya, Espanya» o «Barça», esments al propi animal com a maco o bonic, o paraules perdudes en les rutines diàries que aquest capta, com «Nena!», «Ja vaig!», fins i tot sorolls de mobles movent-se o timbres de diferents tipus de telèfon. Un registre minuciós de les rutines quotidianes que és retornat en petites dosis aleatòries (a la manera d'un cut-up de Burroughs). Aquestes repeticions i emulacions inconscients permeten fer-se una idea de qui viu allí, o qui es comunica amb el lloro. Encara que algunes de les paraules no són molt afavoridores de qui les hi va ensenyar, podria ser la casa de qualsevol, fins i tot les converses que sol tenir qui observi aquest vídeo. Les accions que comporten el llenguatge, a si mateix la seva interacció i desordre produeixen reverberacions de contingut en l'espectador.

«Un lloro solitari repeteix paraules, articula sons i profereix insults, relacionats amb la seva vida quotidiana i les persones que li envolten. Parla sense saber-se inserit en el llenguatge, qüestionant des de la ironia la relació entre la capacitat d'agència del subjecte i el llenguatge amb possibilitats de ferir. Actua com un amplificador del seu entorn, pel qual transiten idees de la quotidianitat, els patrons de comportaments i les relacions humanes».