Menchina Ayuso (Madrid, 1972) és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca, tot i que la seva orientació professional l’ha portat al camp de la televisió. Aquest treball amb la imatge televisiva i la producció d’espectacle i informació als mitjans ha estat una font de recursos i d’inspiració en la seva obra artística. La seva obra reflecteix, de fet, part d’aquest entorn en una imitació transgressora dels codis lingüístics i estètics amb què se’ns presenta el món del show televisiu i els protocols audiovisuals de la publicitat.

A començaments dels anys 2000, la seva pràctica es va centrar en la instal·lació i la performance, incorporant diversos dispositius tecnològics en escenografies associades a contextos burocràtics, comercials o laborals. Amb el temps, la seva producció evoluciona cap al suport fotogràfic i videogràfic, mantenint el mateix camp d’al·lusions i suggeriments. La trajectòria de Menchina Ayuso pot llegir-se en dues grans etapes: entre 1999 i 2002, marcada per la instal·lació i l’acció performativa, i a partir de 2006, una fase en què prioritza la fotografia i el vídeo construïts a partir d’imatges estàtiques. D’aquest període destaquen sèries com Hoy como cualquier otro día, exposada a la Sala Campus Stellae de Lleó, i La vida es breve, presentada a la Galeria Cubo Azul de la mateixa ciutat l’any 2007.

En aquestes peces, Ayuso construeix aproximacions pseudocostumistes als entorns de treball, entesos com a espais híbrids entre allò públic i allò íntim. Aquests llocs, concebuts per a la producció i el màxim rendiment, es transformen progressivament en territoris vitals que els individus modifiquen, personalitzen i habiten de manera constant. Allò que es mostra i allò que s’oculta en aquests escenaris evidencia la cruesa d’una realitat mediada per la posada en escena, el disseny espacial i els protocols del mitjà audiovisual. Les restes, deixalles i empremtes que queden en aquests espais funcionen com a retrats involuntaris de qui els ocupa.

La seva experiència en televisió li ha permès observar, extreure i apropiar-se d’imatges enregistrades, arxivades i preparades per al seu ús informatiu, el que l’artista denomina imatges precuinades. En l’entorn mediàtic, les formes de narració i recepció s’assumeixen com a estructures preestablertes, relegant el contingut a un segon pla i buidant la imatge de la seva capacitat com a continent i significat. Aquest qüestionament del mitjà es fa explícit en peces videogràfiques com la sèrie Delante/Detrás, on persones i escenografia s’enfronten a un element coercitiu: la càmera. En aquest punt, fins i mitjans es confonen i l’error queda al descobert.

L’obra de Menchina Ayuso reflexiona així sobre el llenguatge televisiu, el progrés entès com a fi en si mateix i la normalització d’esquemes visuals i conductuals àmpliament assumits. El mitjà no és només un canal, sinó una part constitutiva de la vida contemporània. La seva pràctica incorpora, a més, altres llenguatges i formes d’expressió com la poesia sonora i fonètica, l’ús del so com a concepte autònom —no com a mer acompanyament—, així com la pintura i la construcció espacial, reafirmant la continuïtat i coherència d’una poètica que es desenvolupa al marge de les urgències productives del circuit artístic contemporani.