Aquest és el segon dels “heteroautorretatos” que Juan Crego ha dedicat a un benvolgut amic, Jon Andoni Goikoetxea, un “obrer de la poesia” que brega en les paraules-en-llibertat d'una lírica concreta, còsmica i reversista; o en les bastides de la polipoesía, per acudir a un terme més generalitzat. És com un recital poètic en el qual es potencia el gra de la veu i la intensitat performativa, aparentment en detriment de la intel·ligibilitat de la paraula. Partint d'unes lectures/recitacions per a la càmera, gravades en espais oberts, les preses s'estratifiquen, superposen i aglutinen de tal manera que la poesia de la paraula es decanta cap a la poesia sonora, i el retrat documental es dissipa en l'espessor d'una concepció prismàtica i abstracta.

En el primer heteroautorretrato, datat en 1989, l'ofici del poeta també conegut com “Goiko” no era l'aspecte més particularment ressaltat: més aviat ho era el seu caràcter cordial i trempat, de manera que l'acostament a l'individu retratat es revelava íntim i afectuós; a contrapèl de les constriccions imposades per la construcció formal i estocàstica de la peça. Crego va aplicar aquí el procediment –també present en uns altres dels seus vídeos– de sobregrabar a cegues parts de la cinta, solapant unes preses amb altres consecutives en el temps, per a aconseguir així una edició-en-cambra impremeditada, aleatòria. Una memòria volàtil i desordenada, en la qual s'atropellen les esquerdes i recurrències de les diverses seqüències gravades.

En el segon heteroautorretrato, realitzat deu anys més tard, aquell principi estocàstic ha estat substituït per altres operacions equivalents en utilitzar un programa d'edició digital per a reorganitzar (desordenar, reordenar) els enregistraments de càmera. En superposar uns clips sobre uns altres en diferents pistes, el solapament de les capes –també de manera una miqueta arbitrària o segons un atzar controlat– juga a més amb la transparència relativa assignada a aquestes, produint un dens flux de sobreimpressions, incrustacions i textures electròniques, amb una atordidora polifonia de fins a cinc veus. Una memòria, un retrat cumulatiu de diversos instants i de llampecs lírics juxtaposats.