Dues figures en un espai interior buit, un home i una dona. Ell, inert, jeu en el sòl mentre ella pràctica una coreografia personal amb un petit problema, tots dos estan units per una cama amb cinta americana. Cada moviment de la ballarina repercuteix i arrossega a la seva parella, unida per força. Ell no fa res, excepte, a vegades murmurar algun gemec. Ella, sense fer cas a la seva ortopèdia humana, intenta continuar amb els seus desplaçaments amb gran esforç.

Treball extremadament senzill: llum ambient, pla general fix i l'acció es desenvolupa a temps real davant de la càmera, utilitzada com un observador aliè a l'escena. Qualsevol tipus edició tecnològica a aquesta posada en escena nua entorpiria les idees bàsiques i la seva qualitat sensible. Una ballarina intenta efectuar la seva dansa amb gran dificultat ja que té adherida a la seva cama dreta la cama esquerra del mateix Javier Núñez Gasco, tirat en el sòl, gairebé inconscient, un pes mort amarrat a la seva extremitat. Els moviments d'una improvisada seqüència coreogràfica d'ella provoquen visibles dolors en tots dos. Els prolongats intents de dansar aconsegueixen projectar el sofriment en l'espectador, que davant la veracitat sense truc de l'escena s'angoixa cada vegada més.

El drama quotidià podria ser la moralitat d'aquest vídeo, home que depèn de la dona a la qual està íntimament unit i la mútua dependència de la qual frustra qualsevol iniciativa de progrés d'aquesta. També podria interpretar-se com una representació metafòrica de la violència domèstica. Però, de la mateixa manera, es podria observar com un trassumpte del conte d'Andersen on el soldat trencat és ajudat per l'amor i tendresa de la ballarina fonent els seus cors. Qualsevol explicació sobra davant la força de la imatge i el sofriment dels seus intèrprets.