“Mostri's conscientment vulnerable. Eduqui als seus fills en un sol pensament, que no sigui consumista ni competitiu. Confiï en un company de treball, un veí o un estranger. Reflexioni des del seu adossat: si ha fet tot l'indicat per què s'assegui tan insegur? Reflexioni des de l'extraradi: perquè li fan desitjar el que mai podrà adquirir? Tracti d'entendre el món com contínuament pensable i modificable. Imagini's sense por.”

Com a sentències artístiques, les frases que Marta de Gonzalo i Publio Pérez Prieto ens dicten des de la pantalla electrònica (frases, que al seu torn, estan dissoltes en la trama d'un llenç de núvols), declaren o reconeixen la raó d'una de les parts, obligant l'altra a passar per tal declaració i complir-la. Proposicions senzilles que sol·liciten un canvi relativament ràpid i dràstic tant en els continguts dels missatges mediatitzats del pensament pel consum i l'ansietat, com en l'actitud dels espectadors. Una direcció única comuna en un aparentment saturat món d'opcions.

En totes aquestes sentències un es pot sentir identificat conceptes com a vulnerabilitat, confiança, no consumisme, no competició, inseguretat i desitjos impossibles es pateixen constantment en aquesta societat, en la rutina quotidiana, però en reconèixer-se un mateix en aquesta identitat social pot relativitzar-ho i modificar-los si s'aconsegueix perdre la por. En el fons, el que Marta de Gonzalo i Publio Pérez Prieto intenten fer comprendre a l'espectador és: que un mateix és la seva pròpia voluntat i el seu condicionament no és més que cristall interposat entre el que s'és, la qual cosa es vol ser, la qual cosa volen que sigui un i el que es pot ser.