Clara acudeix diàriament a unes instal·lacions secretes en les quals se sotmetrà a una estricta disciplina de canvi d'identitat, sota un règim d'aïllament i d'asèpsia màxims: cap element estrany, cap influx de l'exterior han d'interferir. Una nit, Clara cedeix a la temptació de fer una escapada al món habitat – un exterior desitjable que acaba revelant-se violent –, la qual cosa tindrà conseqüències irreversibles.

En Spinario, veiem a l'actriu protagonista representant el treball actoral i el procés d'entrar en un personatge, amb tot el que envolta aquesta tasca: mai el personatge ja encarnat, definit, acabat i representat, sinó el trànsit d'entrar o sortir d'ell. No és la ficció ja constituïda el que interessa sinó el procés de la seva formació o dissolució, en definitiva, els límits de la representació. Una paràbola sobre la condició de l'actor i el rigor del seu treball, una reflexió metadiscursiva cinematogràfica i alhora una meditació sobre el caràcter ficcional de la identitat subjectiva.