Per primera vegada Virginia García del Pi busseja en l'experiència familiar per a tornar, des d'una posició molt més personal i íntima, sobre algunes de les cordes dramàtiques que ja havia premut en la seva obra anterior. En aquesta ocasió es tracta de traçar en la pantalla sentiments i estats d'ànim sense excusa narrativa. Relacions descarnades en un doble sentit: per que sorgeixen sense argument aparent que les organitzi i per que formalment trenca qualsevol tipus de continuïtat entre la banda de so i la imatge que pugui servir d'agafador per a l'espectador. Peça fosca, com els seus plans finals, que ens retorna al sempre complex i moltes vegades tempestuós univers familiar, en un viatge intern que cada espectador ha de realitzar amb els seus propis fantasmes. Aquests amb els quals és impossible pactar una treva duradora.