Apropiant-se del material rebutjat de diferents pel·lícules en blanc i negre rodades en estudis cinematogràfics, Albert Bayona retrata una possible quotidianitat social carregada de conflictes que són enllaçats pel so malenconiós d'un piano i el seu acompanyament.
Segons es van enllaçant les diferents seqüències —rodades entorn dels anys cinquanta als Estats Units i en blanc i negre— es mostren caminades de diferents persones, trànsit, relacions amb animals, conflictes bèl·lics i banderes, entre altres motius. Són escenes, condensades en un pla, molt diferents entre si. Tracten d'accions més o menys quotidianes (si entrés en aquesta definició revolcar-se amb un lleó o nedar amb un tauró) en les quals també s'adverteixen els moments previs a l'actuació o les marques del decorat i, sobretot, que les persones s'activen a partir d'una ordre omniscient. Es van alternant preses amb grups de persones actuant a l'uníson al costat d'individus solitaris que es relacionen amb animals fins a arribar a la batalla, de la comunitat a l'individu i més enllà. Tots aquests elements formen un relat que parteix de situacions senzilles però que, al seu torn, es torna en més complex a través del seu muntatge, fins a arribar a un onirisme nostàlgic.
Aquest treball es presta a reflexionar sobre els oblidats en la realització d'una pel·lícula —extres, suplents, especialistes, etc.—, ja que cap de les persones que apareixen es mostra amb una personalitat definida ni protagonista. Sorgeixen com a subjectes anònims —sense nom, identitat o característiques destacables— que caminen cap a cap costat ni propòsit. A través d'aquest esdevenir insubstancial s'arriba a aconseguir un estat malenconiós. Uns valors i sentits que afloren entre les deixalles de l'atenció al quotidià en una època cinematogràfica ja remota. Nostàlgicament es presenta la realització del subjecte autònom com una superació del passat alienat en el qual l'individu formava part d'una massa. Guiat pel cadenciós so, aquesta sèrie de passejos, lluites i mostres del poder se succeeixen d'una manera harmònica, generant un discurs poètic sobre les singularitats de l'existència.
Carlos Trigueros
