Profanaciones es genera des de la dificultat de crear imatges a partir del so. La música va ser el motor per a crear les imatges, una espècie de partitura –escrita alhora que s'escolta la composició– que marcava la durada dels plans, els seus ritmes, transicions, pauses o tons. Les meves imatges no tractaven d'il·lustrar el so, simplement l'intentaven anotar de manera gràfica, com si fossin una ressonància del so, una “imatge sonora” o un “soroll visual”. D'alguna forma, Profanaciones també remet a les projeccions del cinema mut que anaven acompanyades d'un concert de piano, però aquí amb sons més abstractes i atonals i la imatge fragmentada en tres pantalles. A Profanaciones acullo elements figuratius de diferents pel·lícules de la història del cinema per a representar de manera gràfica la música, però, al mateix temps, a més d'actuar segons el patró sonor, entre aquests elements es creen relacions inesperades, altres ‘narratives’. El vídeo té moments en els quals l'expressivitat dels cossos funciona molt ben desviada o reapropiada per a una construcció formal que gairebé treballa sobre la violència de l'aparell de representació sobre el subjecte.

Oriol Sánchez