Los paseos nocturnos és un vídeo en el qual Francisco Ruiz de Infante depura al màxim la seva vena poètica en un entorn post-romàntic, on la bellesa sempre és sospitosa i on mentida i veritat estan barrejades, en una sort de diari sentimental del procés de maduració, de canvi, de la pèrdua de l'eden.

«Cuando esa parte de mí murió una angustia me fue invadiendo».

Los paseos nocturnos sorgeix en el procés de realització del vídeo de llargmetratge Los lobos, un material que en principi constituïa el pròleg i epíleg. Estructurat en tres moments : els passatges de la infància, l'adolescència i l'estat adult, (el segon es materialitza en aquest vídeo com a el·lipsi a través d'una pausa a la narració). El que al principi anava a ser un pròleg i epíleg, d'aquest acaben tenint entitat pròpia, encara que pot ser llegit com a claudàtors dins dels quals estan Los lobos

La narració que guia Los paseos nocturnos discorre en un present continu en primera persona, com una enumeració de senyals, o indicis, d'alguna cosa que està succeint o succeirà. Comença amb la veu d'un home que es replica com a enregistrament (memòria, consciència). Al llarg del vídeo, aquesta veu serà substituïda per la d'una dona i un nen.

Los paseos nocturnos és una utòpica cerca de la tranquil·litat, l'expiació d'un mal de què el protagonista es creu culpable. En un primer moment s'argumenta de quina manera la necessitat d'escapar a la por i el dolor passa per l'acte humiliació, la autoflagelación i la automutilación. S'assegui oblidat, per ser culpable, aquest abandó li porten a tenir símptomes de mort reconeixent-se com a imperfecte. Però la seva consciència, des de fora, encara li continua culpant. Revisant els records, confidències i il·lusions de la infància s'endinsa en un procés de canvi que passa per la pèrdua de consciència, de moral. En aquest moment apareixen els llops. A través de l'ús de les pautes tècniques de l'edició electrònica, cerques i pauses en els records, es produeix el punt d'inflexió quan la imatge recorre una gespa arran de terra, llavors hi ha una pausa argumental (una el·lipsi que conté Los lobos) i quan contínua el protagonista és diferent, més madur.

Després del procés iniciàtic de l'adolescència arriba el autorreconocimiento. Encara que continua existint el sentiment de culpa i buscant la tranquil·litat, es troba amb noves capacitats per a lluitar contra les pors, perdent la innocència.

«No me tranquilizan mis paseos nocturnos, ni la memoria inmóvil».