Mirar el cielo, mirar la tierra és un intens poema visual que recull les impressions estètiques i sensorials de l'autora a la ciutat marroquina d'Essaouira. El resultat és un quadern d'estampes de la vida quotidiana que la mirada de Carmen Sigler va seleccionat, posant un èmfasi especial en les dones i en les seves activitats. La peça, amb un tractament sinuós de la imatge, aposta per la contemplació, les composicions geomètriques i la captació del fluir del temps.

Segons l'autora, l'exercici visual que proposa, persegueix reflectir el món d'oposats en el qual ens trobem immersos: el sagrat i el profà, el masculí i el femení…aconseguint transmetre l'harmonia de la vida senzilla. El temps pansa, flueix… però al seu torn sembla detenir-se…s'immortalitza. Les dues imatges finals: l'arbre centenari i una nena de llargues trenes, simbolitzen aquests dos oposats de naixement i mort, de principi i fi.

Un cant a la vida contemplativa, a la meditació…en mirar a poc a poc fora de l'addicció a l'estrès que ens embarga. El muntatge i els efectes triats, banyats en serenitat i sensualitat conviden a detenir-se en fragments, gestos, rostres, braços…en la geometria de la vida sense dramatismes.

En aquesta obra, l'autora s'interessa per la capacitat de l'eina videogràfica per a analitzar la percepció, la mirada…per a permetre'ns capturar sensacions i intuïcions que a l'ull se li escapen i que el vídeo atrapa per les seves peculiaritats formals. Es tracta d'una obra que al mateix temps que s'interessa temàticament pels assumptes concernents a la vida diària de les dones lluny d'occident, ens parla de llenguatge visual, d'aquest poder de la imatge electrònica per a proveir d'“imatges mai vistes” a l'espectador com en el seu moment va apuntar Bill Viola; i de llançar mirades no convencionals cap als llocs que visitem, tan domesticats pels cànons del muntatge cinematogràfic a l'ús.